El Mestre Joan Tomàs i Parés

Músic, pianista, mestre, compositor, director, folklorista, professor i etnomusicòleg.

Etnomusicòleg i compositor
(Barcelona, 1947-2012)

    El mateix Josep Crivillé i Bargalló, el gener de 2004, a «L’Arxiu Joan Tomàs i Parés» i «Comentari». RIDEC (Recerca i Difusió de l’Etnologia Catalana), n. 40. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, ens deia:

    “(…) vaig tenir el gran goig de conèixer el mestre Tomàs. Els darrers anys de la seva vida (1955–1967) coincidiren amb els dels meus estudis musicals i els primers dels meus estudis de musicologia en el CSIC; abans, però, havia estat al seu costat com a noi cantaire de l’Orfeó Català. No seria del tot franc si deixés de dir que per aquell temps les seves composicions i la música tradicional per ell arranjada i harmonitzada, feta amb tota la bonhomia, m’encomanaven serenor i avinença sota el gest fàcil de la seva direcció. L’altre contagi encomanadís d’ell va ser en la meva segona època d’estudis, a través de les converses sobre els treballs de camp, els materials folklòrics, etc. Amb aquella veritable humilitat que feia que t’expliqués les seves activitats amb tots els pros i contres, em va fer interessar vers l’estudi i la recerca del folklore musical. (…) però sí que vull constatar que el valer del mestre Tomàs i el seu bon fer han quedat en la seva obra i en el saber de la seva vida.”

    Igualment, en va ser testimoni la Liliana Tomàs, néta de Joan Tomàs (agost 2020): 

    “Vaig conèixer en Josep Crivillé el 1998, al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, on ell treballava a la secció de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana i jo a l’Àrea de Producció. Vam ser, doncs, companys de feina durant cinc anys.

    La seva mirada cap a mi sempre era emocionada pel record que li venia, en veure una néta de Joan Tomàs, del seu estimat i admirat mestre.

    Sempre, sempre que em veia, se’m quedava mirant com recordant i em deia algunes paraules amoroses i coordials d’excel·lència sobre el qui va ser per a ell un home bondadós, i un mestre, músic, folklorista, organista, etnomusicòleg, pedagog, compositor, director… humil, constant, positiu, que feia les coses amb estima i sabia treure grandesa de la senzillesa. 

    El mateix Crivillé no es cansava mai de dir-me, amb els ulls negats, que ell era deixeble del mestre Tomàs i m’explicava reiteradament tot allò que d’ell havia après; primer com a cantaire de la secció infantil de l’Orfeó Català, després estudiant al CSIC i treballant al seu costat a les seves primeres recerques. 

    Deia, en Josep Crivillé, que gràcies a la seva coneixença i al que va aprendre de Joan Tomàs, va decidir dedicar-se també a la música i la recerca i l’estudi de la cançó popular.

    Darrera la seva taula, a la paret, hi tenia, orgullós, una fotografia del meu avi, en una missió de recerca. 

    I va aprofitar tota ocasió per a donar-lo a conèixer amb total respecte com a persona i com a músic.” 

    Josep Crivillé i Bargalló

    Més personatges:

    Menú