El desembre de 1929, per indicació de Francesc Pujol, l’Orfeó Castellarenc, que per raons diverses havia perdut dos directors des de la seva fundació sis anys abans, va contactar amb Joan Tomàs per oferir-li el càrrec. Per tal de no deixar perdre un Orfeó, va acceptar i el va incorporar al dinamisme del món coral del moment: l’any següent l’Orfeó Castellarenc, va participar a la multitudinària jornada d’Orfeons de Catalunya a Montjuïc, el 13 de juliol. Aquest mateix any, el 21 de setembre, va ser convidat juntament amb l’Escola Choral de Terrassa a cantar al concert de la benedicció de la senyera de l’Orfeó L’Avenç d’Esplugues de Llobregat. També el 1930, per Santa Cecília, Joan Tomàs va fer una conferència sobre La cançó popular catalana amb la participació de l’Orfeó, a l’estatge social d’aquest.
L’11 de gener de 1931, al teatre Principal de Terrassa, l’Orfeó Castellarenc tornava a actuar amb l’Avenç d’Esplugues i l’Escola Choral de Terrassa.
Sota la seva direcció, l’Orfeó Castellerenc va donar diversos concerts amb la cobla Els Montgrins (seu de l’Orfeó, Castellar, estius de 1930 i de 1932), amb la cobla “Art Català” de Manresa (Cinema Mundial de Castellar, 25 de juliol de 1931), amb la cobla Barcelona (Cinema Mundial de Castellar, 16 d’agost de 1931) i amb la cobla La Principal de Terrassa (desembre de 1932).
També va fer concerts fora de Castellar, com aquest a Vilassar de Mar, l’octubre de 1931, amb una gran crítica:
"Direm que el concert celebrat a la tarda al local del Patronat Social de Vilassar constituí per a l’Orfeó Castellarenc un èxit brillantíssim. Poques vegades s’havia vist aquella sala tan concorreguda.(…) En escoltar de nou els cantaires de Castellar, el públic pogué estimar en millors condicions els mèrits que els distingeixen. El conjunt d’orfeonistes, que sumen uns vuitanta, és d’una plenitud que enamora. Elogiem tot seguit la franquesa i generositat de les veus i sobretot l’expressió viva del seu cant, l’entusiasme encomanadís que desperten llurs interpretacions finament matisades. El mestre Joan Tomàs se’ns mostrava un director de raça, un temperament de músic voluntariós, que ha d’aconseguir, no en dubtem pas, franques victòries."
Podeu llegir la crítica sencera de la Revista Musical Catalana núm. 334, any XXVIII, Octubre de 1931, aquí.
Tot i que va dirigir l’Orfeó poc més de tres anys, fins a finals del 1932, en va deixar un record inesborrable:
“Antoni Griera es posa malalt i Francesc Pujol fa d’interí, fins que proposa un dels mestres de l’Orfeó Català que tenia el delicat treball d’ensenyar la corda infantil, si no m’erro. Aquest músic extraordinari, format a l’escola del mai prou alabat mestre Millet, exercia una mena d’apostolat i fou obeint, sobretot, l’imperatiu de no deixar perdre un orfeó, que acceptà de prendre la direcció del nostre. Fou ell qui ens donà a conèixer les delicioses melodies que anava a espigolar pels pobles més reculats de Catalunya, pels llogarrets i masos, per les humils cases de pagès de tots els rodals del Pirineu lleidatà, on es conservava, esparpillat però viu, el tresor sense preu d’unes cançons transmeses de generació en generació, conservant-ne la puresa i la frescor d’un origen impossibe a determinar (…) Els nostres cantaires saberen recompensar tanta abnegació amb un esforç de voluntat sense falles i podem dir sense falsa modèstia que els concerts que ha donat l’Orfeó Castellarenc sota la seva batuta han estat sens dubte la manifestació lírica més brillant que mai s’hagi vist al nostre poble”.
(Lluís Montagut (1983): Història Breu de Catellar del Vallès. Crònica testimoni d’una època 1400 (A.J) –1939, Ateneu Castellarenc, 2a ed)
Francesca Sallés i Verdaguer, ens explica la història de l’Orfeó Castellarenc en aquest article.
Per saber-ne més podeu escoltar el capítol Joan Tomàs i l’Orfeó Castellarenc al Fes Ta Festa.

