Folklorista
En ple desenvolupament de l’excursionisme i del moviment coral, ja a finals del segle XIX a Catalunya, i coincidint amb l’interès pel folklore a Europa amb fruits com les recerques realitzades per Batók i Kolády, van néixer diferents propostes amb l’objectiu de recuperar i promoure el patrimoni de les cançons, com els concursos de la Festa de la Música Catalana organitzats per l’Orfeó Català a principis del segle XX.
Rafael Patxot i Jubert a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibils va oferir el mecenatge per realitzar l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC). El 28 d’octubre de 1921, va fer arribar una carta a l’Orfeó Català per posar a les seves mans la direcció de tal Cançoner el qual havia de ser un “corpus musical de totes les cançons populars nostres: les que ja són publicades; les moltes que hi ha recollides, emperò romanen inèdites; les que encara ignorem, per mor de que vaguen esquerpes per les nostres contrades, on caldrà sobtar-les” (fragment de la carta de Rafael Patxot a l’Orfeó Català).
El 9 de novembre, Lluís Millet, com a director de l’Orfeó Català, signava la carta acceptant gratament la proposta amb els millors desitjos de ser realitzada i el 6 de gener de 1922 s’inaugurava al Palau de la Música Catalana la primera sessió del Cançoner, en la que s’hi va convocar les institucions i personalitats més rellevants del moment. Aquestes institucions van ser: el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, l’Escola Municipal de Música de Barcelona, l’Esbart Català de Dansaires, l’Esbart de Dansaires Martinenc, la Secció Folklòrica del Club Muntanyec i la Secció Folklòrica de l’Ateneu Enciclopèdic Popular representada, aquesta última, per en Joan Amades i en Joan Tomàs.
D’aquesta sessió en va sortir la constitució d’un Consell Consultiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Tot i així, en Patxot sempre va estar controlant i decidint les determinacions sobre l’Obra del Cançoner, encara que els directors d’aquesta eren Lluís Millet i Francesc Pujol, sobretot poc a poc se’n va ocupar més Pujol.
La realització de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va consistir en el recull de cançons a través de donacions, concursos i missions de recerca.
Pel que fa a les donacions, el 1924 Joan Tomàs va fer una donació de melodies cantades per la seva mare, Rosa Parés (Materials, volum V, 1995: 93).
Abans però, Joan Tomàs i Parés ja havia participat a diferents concursos de la Festa de la Música Catalana.
Amb les missions de recerca, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya es proposava recórrer el territori dels Països Catalans i recollir-hi el màxim de cançons, així com danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys, jocs, instruments de música, etc. Les realitzaven habitualment dues persones (un músic i un literat) però, com a mínim, una d’elles havia de ser músic per garantir, així, una bona fiabilitat en les transcripcions musicals. D’altra banda, l’Obra del Cançoner exigia “que tots els documents siguin transcrits tal com els canta el poble, sense aportar-hi correccions personals, recollint les cançons directament dels cantaires“.
Abans de començar una missió, els col·lectors signaven unes «Ordinacions» en les quals es comprometien a trametre la tonada musical, la lletra, els complements folklòrics de cada cas i, en casos determinats, també la impressió fonogràfica i la fotografia dels cantaires. Igualment, havien de redactar una memòria de tot el treball que anaven fent, un diari de tot allò que vivien i observaven en el treball de camp. Per tant, a més dels reculls de cançons, les missions per a l’OCPC són, també, descripcions etnogràfiques dels vestits dels cantaires, dels oficis d’aquests, de les seves famílies, dels llocs on feien els reculls, estris, formes de vida… un reflex del patrimoni cultural i social català.
També establien l’àrea geogràfica que havien de repassar anant de poble en poble. Les missions duraven d’un a dos mesos segons l’extensió del territori i les circumstàncies del treball (llevat de comptades excepcions) i, bàsicament, es realitzaven durant l’estiu.
Un cop fixada la trajectòria, es posaven en contacte amb persones conegudes del poble que tinguessin un cert prestigi o importància (el rector, funcionaris de correus, empresaris, gent coneguda…), qui els facilités l’accés a possibles cantaires, els acostés, fent de pont per donar confiança per aconseguir informants i així assegurar-se una bona recol·lecta. Aquests contactes normalment els feien en arribar al poble, però si tenien manera ja els avisaven abans d’anar-hi.
Joan Tomàs va realitzar les següents missions de recerca per a l’OCPC. Les podeu veure aquí:
missions de recerca per a l’OCPC
Aquí podem veure una carta adreçada a Francesc Pujol des de la missió de recerca a Olot, el 1925 i una altra des de la missió al Baix Llobregat, el 1931.
Del 1922 al 1936 es van realitzar un total de 65 missions de recerca de les quals el mestre Tomàs en va fer 23: vint juntament amb un altre col·lector i tres tot sol.
Els missioners amb qui va dur a terme missons conjuntes van ser: Joan Llongueres i Badia (1), Bartomeu Llongueres i Galí (2), Antoni Bonell (2), Joan Amades (11), Lluís M. Millet (1), Esteve Albert (2) i Joan Llongueres i Galí (1).
Les altres missions van ser fetes per Higini Anglès, Pere Bohigas, Josep Barberà, Palmira Jaquetti, Maria Carbó, Baltasar Samper, Josep M. Casas Homs, Joan Sala, Ramon Morey, Enric d’Aoust, Joan Just, Josep Roma, Andreu Ferrer, P. i M. Fouché, Xavier Gols, Antoni Brunet, Joan Gols, Mercè Porta i Dolors Porta.
Quan es va interrompre l’Obra del Cançoner, el juliol de 1936, Pujol va dir que la quantitat de documents recopilats superaven els 40.000: 16.000 provinents de donacions voluntàries (lletres soles quasi tots); 21.000 obtinguts dels concursos i missions de recerca (gairebé tots de lletra i música o de música sola de danses); i més de 4.000 recollits abans per l’Orfeó Català.
En Joan Tomàs és el músic que més missions va fer i més cançons va recollir per aquesta magna obra; a part de les que va col·lectar des de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, l'Agrupació Excursionista de Catalunya i l'Institut Espanyol de Musicologia del Consell Superior d'Investigacions Científiques.
“… el mestre Tomàs fou el folklorista de Catalunya que més materials de cançons recollí, car més de deu mil melodies deuen la seva existència a les seves mans i al seu treball. Fou una tasca ímproba, feta amb una vocació i una competència excepcionals.” (Lluís M. Millet a El mestre Joan Tomàs, en el primer aniversari de la seva mort. Guia Musical 1968-69)
L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va arribar a fer quatre publicacions: tres volums amb el títol Materials (entre els anys 1926-1929) i un volum del Diccionari de la Dansa, dels Entremesos i Instruments de Música i Sonadors (el 1936).
Els Materials no eren l’edició del Cançoner en sí sinó la crònica dels quatre primers anys (1921- 1924) de treball de l’Obra del Cançoner; de la recollida, la classificació i l’estudi de documents, amb l’objectiu de donar a conèixer la tasca que es realitzava en la recerca i oferir estudis sobre temàtiques vinculades a la cançó realitzats pels principals musicòlegs del país, però la publicació d’un corpus de música popular catalana no es va arribar a fer. El primer i únic volum del Diccionari de la Dansa va sortir com a primer volum del Cançoner, interromput per la Guerra Civil.
L’agost de 1936 Patxot va haver d’exiliar-se a Suïssa. Després d’intentar salvaguardar de diferents maneres, totes fallides, el valuós patrimoni cultural de les institucions promogudes i subvencionades per Patxot, l’octubre del 37, seguint instruccions d’ell mateix des de l’exili, es van diversificar els arxius amb la finalitat de minimitzar-ne el risc de pèrdua o destrucció. Una part de la documentació de l’Obra del Cançoner Popular es va dur a Suïssa, on era Rafael Patxot, mentre que la resta es va amagar a Barcelona havent de canviar de lloc en més d’una ocasió per garantir-ne la seva protecció.
A partir de l’abril de 1991, els néts de Patxot van dipositar, en diverses tongades, els originals d’aquest immens fons documental que tenien tant a Suïssa com a Barcelona, a l’Abadia de Montserrat, a cura del pare Josep Massot i Muntaner. En aquests moments tot està digitalitzat i es pot consultar, amb finalitats d’estudi, a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
L’edició dels volums Materials, doncs, va poder ser represa el 1991 sota la direcció de Josep Massot des de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM). Entre els anys 1993 i 2011, s’ha publicat la resta dels 21 volums de Materials (del IV al XXI) que com ja hem dit no són l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya en sí, sinó que contenen les memòries de camp conservades de les missions de recerca, una selecció de tot el material cançonístic recollit i una tria dels milers de fotografies que acompanyaven les missions. Per tant, en aquests volums no hi ha tot el contingut de cada missió sinó només una part.
A la memòria de la darrera missió que Joan Tomàs va fer per a aquesta obra, el 1935, ell mateix va escriure:
“(…) queden poques persones velles amb prou memòria per recordar íntegrament la tonada o el text. (…) Tots els cantaires, hagin o no recordat les cançons, han confirmat que les cançons velles són més boniques que les noves, i han lamentat que es perdin (…). Això em mou a proposar respectuosament, a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya la publicació més o menys immediata de petits volums de cançons a l’abast de totes les butxaques, perquè la cançó tornés al poble. Així els mestres de les escoles o els sacerdots podrien servir-se d’aquests volumets per ensenyar les cançons als infants (…) podríem constituir com una mena de cançoners comarcals (…) perquè és una necessitat sentida i viscuda. Molts capellans i moltes persones ens ho han indicat durants les nostres correries.”
A la Revista Musical Catalana (Any XXXII, Desembre 1935, Núm. 384) Joan Tomàs, a l’article Missió de “L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya” a les comarques de Ribes i i la Cerdanya, a més d’explicar detalls de com es fan les recerques i com acostar-se als cantaires per treure’n força cançons, acaba dient:
“Mercès a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i a la generositat d’un gran patrici, s’ha pogut portar a terme aquesta noble tasca d’anar a recercar el tresor musical de la nostra terra, tresor que el dia que sigui conegut amb tota la seva integritat causarà l’admiració dels erudits de tot arreu. És un cas únic en el món, el de la nostra Catalunya, tan petita d’extensió i tan gran d’esperit; és ben bé un poble d’ànima artista.”
– Algunes experiències en les missions:
